que m´ ensenyen cada dia...
Júlia Albà: “M’entenen millor els companys que molts professors”
La
vilanovina Júlia Albà és una de les protagonistes del vídeo divulgatiu de La Marató de TV3, que tindrà lloc el 14 de
desembre i que torna a estar dedicada a les malalties del cor. Fa un any i mig
que a aquesta jove de 13 anys li van diagnosticar una miocardiopatia
hipertòfica. És el mateix problema de salut que té el seu pare, que duu un
desfibrilador al cor. Júlia Albà també és dislèxica. Una dificultat més per al
seu dia a dia. En parlem amb ella; en companyia del seu pare, Joan Albà; i la
seva mare, Mireia Coll.
–Com has viscut aquestes últimes setmanes?
–Júlia
Albà: Bé. L’endemà de sortir al Telenotícies em sentia molt observada, però ara
ja m’hi he acostumat.
–Et comprèn millor la gent del teu entorn?
–Júlia:
Abans anava a l’Escola Pia i vaig canviar-me a l’Institut Baix a Mar. El primer
any va ser molt difícil, perquè els professors no m’entenien. Sóc dislèxica i
m’han de fer exàmens adaptats, però això no sempre ha estat així.
–Joan
Albà: La miocardiopatia i la dislèxia són contraproduents tant pels símptomes
com pels medicaments. La dislèxia implica dificultat en la lectura i comprensió,
nervis… Quan es posa nerviosa, els nervis es posen al punt més feble; el cor.
Sense adonar-se’n, somatizava tots els problemes.
–Júlia: No
sóc de les que els entra una cosa per una orella i els surt per l’altra…
–Què has hagut de canviar de la teva vida des que et van
diagnosticar el problema?
–Júlia: D’entrada ho vaig passar molt malament, perquè no sabia
com afrontar-ho. No em coneixia prou. L’estiu de l’any passat no vaig fer res,
però m’he hagut d’anar adaptant. Aquest any ja he anat de colònies, organitzades
per l’associació de cardiologia. He conegut més persones amb problemes de cor.
I m’entenien. Vam fer equinoteràpia… Després també vaig descobrir la vela. Ho
he pogut fer, amb un horari més reduït, evitant les activitats que implicaven
el treball de càrdio. És
qüestió d’anar-se coneixent a una mateixa.
–Mireia:
Elles mateixes (la Júlia i la seva germana) ho han vist des de petites, el que
implica. El seu pare només les va poder tenir en braços quan eren nadons…
–Júlia:
M’agrada molt el ball. Abans feia 6 o 7 hores d’entrenament el dissabtes. Ara
ho ha substituït pel casal de Sant Joan. També faig balls populars a la
cercavila de Sant Antoni. El primer any era bastonera, però ara ho he canviat
pel ball de gitanes, que no és tan exigent. M’ho vaig passar bé sense forçar,
descansant i bevent sempre que ho necessitava.
–Ha costat que els companys de classe entenguessin què et passa?
–Júlia. El
primer dia de classe de l’any passat, quan fèiem les presentacions, jo vaig dir
als companys de classe que sóc dislèxica. No puc llegir en veu alta i també
tinc dificultats per escriure. També els vaig dir que tenia una malaltia del
cor i que l’educació física l’he de fer més tranquil·la que els altres. Els
companys m’han entès millor que els professors. Als professors els costa molt
entendre’m i, a més, com que és una pública i hi ha molts professors eventuals,
massa sovint t’han de començar a conèixer des de zero. També he tingut bones
experiències. Per exemple, la professora d’anglès m’ha entès molt. I prova del
desconeixement que hi ha és que, tot i la seva bona predisposició, em va
preguntar si necessitava unes còpies amb la lletra més gran. Si la dislèxia fos
això, aniria amb una lupa i llestos (riu).
(L’entrevista complerta a l’edició en paper del DIARI DE
VILANOVA del 7 de novembre)
