Diumenge, l'equip de futbol Olímpic de Xàtiva, de Segona B, no va guardar un minut de silenci en memòria de Nil Marín, el porter del Girona CF que s'havia mort el dia abans en un accident de trànsit. L'Olímpic, jugava contra el Llagostera i qui va impedir aquest gest fou Alfonso Rus, president del club i president de la Diputació de València i batlle de Xàtiva. Carta de Víctor Marín, el pare de jugador, adreçada a Rus.
'El meu nom és Víctor Marín. Sóc d'aquells homes que quan toca seure en els despatxos de la gent important abaixen la mirada i s'amaguen les mans per la vergonya que de vegades em fa d'ensenyar-les, plenes de nafres i esgarrinxades de tant treballar. Jo vaig seure a la seva taula. El despreniment d'un mur en la carretera d'accés al castell de la ciutat que vostè governa em fa venir corrent fins a Xàtiva; calia fer una actuació d'urgència, calia estabilitzar la zona d'esllavissada per a evitar que anés a més. Amb l'ajut de la seva secretària i la informàtica vam enllestir ràpidament un petit pressupost per a poder posar mans a l'obra i fer una actuació d'urgència.
Asseguts a la seva taula jo li vaig explicar en què consistien cadascuna de les actuacions descrites en l'oferta: el sanejament del talús, els ancoratges, el formigó projectat. Vostè va donar-hi el vist-i-plau i me'l va signar amb la condició que l'actuació fos immediata. I així va ser. En pocs dies el problema ja va ser resolt. Pot ser que amb aquestes dades que li he donat pugui recordar-me, o, si més no, sap de què li parlo.
Aquest dissabte passat he viscut el pitjor episodi de la meva vida, se m'ha matat un fill a la carretera. Un jove de vint anys, esportista, bona persona, amic de tothom. Quan dic de tothom vull dir de tothom, de catalans, de valencians, de madrilenys i de tots els països i de tots els colors. El meu fill es deia Nil Marín López-Pastor, nascut a Mataró, català d'arrel, besnét d'aragonès i nét d'andalusos per part de mare. Va estudiar als maristes de Mataró i actualment estudiava tercer de ciències d'activitat física a la Universitat de Girona.
Com a pare (no sé si ho és vostè), imagini's el dolor que tinc dins meu. Mentre escric aquesta carta m'he d'eixugar les llàgrimes que em banyen les ulleres que porto per a poder veure-hi de prop. El meu fill era el porter del filial del Girona, era aquell noi de vint anys mort dissabte quan anava a entrenar-se, pel qual els jugadors del Llagostera, companys i coneguts del Nil, li volien retre un partit d'homenatge fent un minut de silenci abans de començar el partit contra el seu equip. Però vostè s'hi va negar responent que si s'havia mort un porter del Girona ho sentim però no ens incumbeix. Que si tant important era fer aquell homenatge que el fessin el dia que juguessin a casa seva.
Doncs sí. Allà li farem aquest petit homenatge. Però de segur que no abaixaré la mirada ni m'amagaré les mans, les portaré com sempre, esgarrinxades, ben nues i orgulloses de treballar per a qui sigui, siguin catalans, valencians, madrilenys, d'un color o d'un altre. En Nil era català, i molt. Com jo. I ho era el dia que vaig seure a la seva taula per a resoldre un problema. Perquè nosaltres, els catalans, tant si som independentistes com si no, som gent d'ànima, carn i ossos com vostès. Vostès que diumenge ens van discriminar, com diuen en alguns tuits, perquè aquest porter era un nacionalista i no tenia cabuda fer-li un homenatge a casa vostra.
De segur que aquell 19 de novembre de 2012 a vostè li hauria importat ben poc saber si jo era nacionalista o no, si els meus fills ho eren o no. Doncs avui, aquell home de les mans rebentades continua amb el telèfon a les mans per si algú de Xàtiva, de Madrid o de Sevilla el necessita i el pot ajudar. Aquesta és la gran diferència entre vostè i jo.
Mataró, 29 d'octubre de 2013.'
Asseguts a la seva taula jo li vaig explicar en què consistien cadascuna de les actuacions descrites en l'oferta: el sanejament del talús, els ancoratges, el formigó projectat. Vostè va donar-hi el vist-i-plau i me'l va signar amb la condició que l'actuació fos immediata. I així va ser. En pocs dies el problema ja va ser resolt. Pot ser que amb aquestes dades que li he donat pugui recordar-me, o, si més no, sap de què li parlo.
Aquest dissabte passat he viscut el pitjor episodi de la meva vida, se m'ha matat un fill a la carretera. Un jove de vint anys, esportista, bona persona, amic de tothom. Quan dic de tothom vull dir de tothom, de catalans, de valencians, de madrilenys i de tots els països i de tots els colors. El meu fill es deia Nil Marín López-Pastor, nascut a Mataró, català d'arrel, besnét d'aragonès i nét d'andalusos per part de mare. Va estudiar als maristes de Mataró i actualment estudiava tercer de ciències d'activitat física a la Universitat de Girona.
Com a pare (no sé si ho és vostè), imagini's el dolor que tinc dins meu. Mentre escric aquesta carta m'he d'eixugar les llàgrimes que em banyen les ulleres que porto per a poder veure-hi de prop. El meu fill era el porter del filial del Girona, era aquell noi de vint anys mort dissabte quan anava a entrenar-se, pel qual els jugadors del Llagostera, companys i coneguts del Nil, li volien retre un partit d'homenatge fent un minut de silenci abans de començar el partit contra el seu equip. Però vostè s'hi va negar responent que si s'havia mort un porter del Girona ho sentim però no ens incumbeix. Que si tant important era fer aquell homenatge que el fessin el dia que juguessin a casa seva.
Doncs sí. Allà li farem aquest petit homenatge. Però de segur que no abaixaré la mirada ni m'amagaré les mans, les portaré com sempre, esgarrinxades, ben nues i orgulloses de treballar per a qui sigui, siguin catalans, valencians, madrilenys, d'un color o d'un altre. En Nil era català, i molt. Com jo. I ho era el dia que vaig seure a la seva taula per a resoldre un problema. Perquè nosaltres, els catalans, tant si som independentistes com si no, som gent d'ànima, carn i ossos com vostès. Vostès que diumenge ens van discriminar, com diuen en alguns tuits, perquè aquest porter era un nacionalista i no tenia cabuda fer-li un homenatge a casa vostra.
De segur que aquell 19 de novembre de 2012 a vostè li hauria importat ben poc saber si jo era nacionalista o no, si els meus fills ho eren o no. Doncs avui, aquell home de les mans rebentades continua amb el telèfon a les mans per si algú de Xàtiva, de Madrid o de Sevilla el necessita i el pot ajudar. Aquesta és la gran diferència entre vostè i jo.
Mataró, 29 d'octubre de 2013.'
.jpg)
.jpg)